El gaviró

Sortides de crèdit de síntesi

2010-04-21T03:07:00.000-07:00

El passat mes de març els alumnes de segon i els de quart d'ESO varen marxar de crèdit de síntesi. Els de segon es varen dividir en dos grups, uns varen fer un intercanvi amb nens de Menorca i els altres varen anar a l'Estartit. Els de quart viatjaren fins a Madrid.

Entrevista a la Cap d'estudis Glòria Sol

2010-03-03T03:01:00.000-08:00

1.Quants anys fa que treballes a l' IES Vil·la Romana?
Deu anys.
2. Quina és la cosa més dura que has de fer?
Fer els horaris.
3.Com s’organitzen els actes escolars?
Els organitzen la comissió del RAC, que està formada pels coordinadors de cicle, el coordinador pedagògic, la coordinadora d’activitats extraescolars i el responsable del Consell d’alumnes.
4.Com portes el tema dels alumnes conflictius?
En aquest centre hi ha poca conflictivitat. Els tutors ajuden molt i l’acció tutorial és molt important, primer amb l’alumne, després amb les famílies, es fan reunions per buscar una solució, i com a última instància utilitzem l’expulsió.
5.Per què es controlen tant les faltes en el full d’incidències?
És una bona eina i de molta ajuda. Els tutors i els pares han d’estar informats i aquesta és la forma que tenim en aquest centre.
6.T’ha costat molt la tornada a l IES després de l’estiu?
Per a mi no és un tancament, juliol i agost faig els horaris i els vaig retocant. Així, quan arriba el setembre ja tinc al cap el funcionament del centre.
7.Per què canvia tant el professorat?
És una qüestió de l’escola pública.
8.Per què els alumnes de l’ESO no poden sortir de l’IES?
Perquè són menors d’edat i és obligatori estar al centre.
9.Quins criteris agafeu per donar-nos l’oportunitat de participar al projecte
ACADA?
Gent amb dificultats, que poden aprofitar el projecte per treure’s el
graduat.
10.Què és el que més t'agrada i i el que més et desagrada de la teva feina?
El que més m'agrada, com a professora, és fer música amb conjunt. Com a Cap d’estudis trobar solucions amb els pares i els alumnes davant d’un conflicte o d'un problema.
El que em desagrada més és tenir la sensació de no poder ajudar més un alumne amb dificultats i que viu en un context familiar difícil.

Dia de la filosofia

2009-12-09T02:52:00.000-08:00

Amb motiu de la celebració del dia mundial de la filosofia (19 de novembre), l’IES Vil·la Romana participa en la convocatòria FOTOFILOSOFIA 2009 (http://blocs.xtec.cat/filoconvocatoria/). Podeu admirar el treball dels estudiants de filosofia de 1r i 2n de batxillerat al nostre blog: http://filovilaromana.blogspot.com

Entrevista a la Directora Eulàlia Paredes

2009-12-02T03:08:00.000-08:00

ENTREVISTA A LA NOSTRA DIRECTORA: L’EULÀLIA PAREDES

1. Quants anys fa que treballes a l’ IES Vil·la Romana?
- Fa dotze anys que hi treballo.

2. Quina és la cosa més dura que has de fer?
- Quan hi ha algun alumne que presenta problemes greus de conducta i s’ha de prendre una decisió.

3. Com s’organitzen els actes escolars?
- Hi ha una comissió, formada pels diferents coordinadors i el Coordinador Pedagògic, que se n’encarrega. Aquesta comissió es diu RAC i la persona responsable és la Maiè Soler.

4. Com portes el tema dels alumnes conflictius?
- Per sort no n’ hi ha gaires, gràcies a la feina que fan els tutors i tutores i al Servei de Mediació.

5. Per què es controlen tant les faltes en el full d’ incidències?
- Perquè permet fer un bon seguiment dels alumnes i així evitar molts problemes. Als alumnes els molesta, però en realitat és una eina de gran ajut, també per a ells.

6. T’ha costat molt la tornada a l’ IES després de l’estiu?
- Sempre fa mandra però si t’agrada la feina t’adaptes ràpid..

7. Per què canvia tant el professorat?
- Hi ha professors fixos i d’ altres que no ho són. D’altres perquè per motius personals o familiars volen treballar més a prop de casa, etc..

8. Per què els alumnes de l’ ESO no podem sortir de l’ IES?
- Perquè hi ha una normativa per als menors de 16 anys que diu que no ho poden fer i és obligatori complir-la.

9. Quins criteris seguiu per donar-nos la oportunitat de participar en el projecte ACADA?
- Que l’alumne s’ho mereixi, i que tingui l’oportunitat d’aprofitar aquest privilegi.

10. Què és el que més i el que menys t’ agrada de la teva feina?
- El que més: El contacte amb els alumnes.
- El que menys: Com a directora s’han de fer molts papers.

Comiat Marian Escalona

2009-11-24T03:17:00.000-08:00

Aquest mes de novembre se'ns ha endut una persona estimada del centre: la professora MARIAN ESCALONA, professora de Llengua i Literatura Castellana.
Tots estem molt afectats per aquesta pèrdua, tant professors com alumnes. Per això, aquest bloc queda a disposició de qui vulgui retre-li un comiat, sigui amb un escrit, una imatge, un poema, un dibuix... el que creieu convenient i que es pugui editar.

Y yo me iré...

Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros
cantando;
y se quedará mi huerto, con su verde árbol,
y con su pozo blanco.

Todas la tardes, el cielo será azul y plácido;
y tocarán, como esta tarde están tocando,
las campanas del campanario.

Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará, nostálgico…

Y yo me iré; y estaré solo, sin hogar, sin árbol
verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido…
Y se quedarán los pájaros cantando.

Juan Ramón Jiménez

Sempre et durem al cor

Benvinguda

2009-09-21T04:22:00.000-07:00

Benvinguts alumnes de 1er.
Heu passat una etapa molt dura i ara passareu una altra pitjor, amb els amics de sempre i els nous que coneixereu.
Feu els deures, estudieu i així us podreu treure el graduat el més aviat possible, doncs repetir significa estar un any més a l'institut i no és molt agradable.
Us desitgem que us vagi molt bé!!!!
Els alumnes de 4t d'ACADA perquè us aneu integrant al centre us donarem informació a través del blog perquè podeu anar coneixent el funcionament i a la gent de l'IES Vil·la Romana.

Comencerem per entrevistar a l'equip directiu:

benvinguda curs 2009-2010

2009-09-21T03:58:00.000-07:00

SANT JORDI

2009-04-22T03:13:00.000-07:00

Llega la primavera y con ella sant Jordi, las flores, el amor... Los alumnos de 3º de ESO se han inspirado y han recitado poemas de Gustavo Adolfo Bécquer y Antonio Machado.

Redacciones Lengua Castellana

2009-02-26T02:30:00.000-08:00

LEILA

Leila estaba sentada, sol, como en los últimos cinco años. Tenía doce años y había aprendido a sobrevivir con lo que la naturaleza le daba. De pronto, llamaron a la puerta y ella, extrañada pero a la vez con la ilusión que quedara algún superviviente de la tercera Guerra Mundial a parte de ella, se levantó a abrir. Cuando se abrió la puerta le temblaba la muñeca pero se dio cuenta de que había sido solo una ráfaga de viento. Esta le transmitió la aroma de su familia, una de las pocas cosas que recordaba a parte de la sonrisa de su madre. Empezó a llorar como una loca, la soledad la estaba consumiendo. Tomó una decisión que le cambió la vida: cogería lo poco que tenía e iría a ver mundo en busca de algo más interesante que lo que tenía ya en casa.
Al día siguiente, pronto por la mañana salió de su casa con una mochila y todas sus pertenencias. Anduvo durando un día entero y no vio nada más que tierra y pueblos en ruinas. Decidió pasar la noche en el bosque y por la mañana un hurón la despertó. Estaba a su lado de modo que Leila lo podía tocar y acariciar. Él también estaba solo. Rápidamente se hicieron amigos y Leila siguió su aventura con un nuevo acompañante al que llamó Huro.
Al cabo de tres días no habían progresado demasiado y las únicas cosas nuevas que habían encontrado habían sido un par de hormigas poco interesantes.
Llevaban ya una semana andando y Huro enfermó y pasados dos días murió. Leila estaba desesperada no podía parar de llorar. Hizo un entierro rápido para el animal a quien había cogido cariño. No quería rendirse, ahora no, había visto que sí, que a lo mejor, no estaba sola. Construyó una barquita con unos troncos que encontró y bajó río abajo.
De repente vio una cabaña a un extremo del prado que no estaba destruida. Se le disparó el corazón y saltó de la barca. Allí encontró lo que llevaba tanto tiempo buscando: un chico vivo. Estaba ilusionada y tremendamente contenta.
Fue amor a primera vista y aquí empezó la reconstrucción de un nuevo mundo, mucho mejor que el anterior o, por lo menos, un mundo donde la gente se quería y se ayudaba.

Paula Pujal

Redacción Lengua Castellana

2009-02-24T23:52:00.000-08:00

La mujer que no podía morirse

Hay una mujer sola en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos han muerto con la llegada de los extraterrestres hace dos días, o eso cree. Golpean a la puerta. Aparece un hombre desangrándose y arrastrándose por el suelo, la mujer le mira, pero no reacciona, no se mueve. El hombre le pide ayuda, pero ella no se la concede y el hombre muere. La mujer se levanta, camina hacia la calle, todo está destruido. Pasa entre cadáveres y ruinas, sale del pueblo italiano, hasta llegar lo que dos días antes era un bosque. Junto al bosque quemado hay un barranco, lo contempla, lo observa, piensa en el hombre que ha muerto delante sus pies, lo envidia. Ella también quiere morir y se tira por el barranco. No le pasa nada, sale ilesa de la que tendría que haber sido una muerte rápida e indolora. A su lado hay una rama de árbol que está consumiéndose en llamas. La coge, las manos no se le queman, se la acerca al corazón, se la intenta clavar, intenta prender fuego a su cuerpo, pero no puede. No consigue morir, no consigue dejar de ser la única persona viva de este planeta. Llora desconsoladamente, pero no se da por vencida. Anda hacia la destrozada armería, busca entre los escombros y encuentra lo que quería. Una espada y una pistola. Se intenta clavar la espada pero su cuerpo la expulsa, se dispara una y otra vez, pero esas balas no consiguen traspasar su piel. Es como si Dios no consistiera que su último ser vivo muriera. La mujer se desespera, no sabe qué hacer, no quiere ser la única superviviente de la masacre de los extraterrestres. Busca por todas las casas del pueblo, pero no encuentra más que gente muerta y quemada. Coge un coche y se dirige a Roma. Otra vez revuelve todas las ruinas para ver si hay alguien vivo, pero otra vez fracasa. En este mundo no hay, aparte de ella, ni un miserable mosquito vivo. Sólo le queda una solución a la que no quería recurrir, rezar a Dios por primera, y espera que también por última, vez en su vida. Dirige su mirada al cielo y le suplica que la mate, que no la haga sufrir más. Pero no se mueve nada, ella sigue igual. Para ella esto no ha sido más que otra demostración que Dios no existe. Entonces ve un niño en la lejanía. Corre hacia él, pero cuando está a punto de llegar, aparece un extraño ser, repugnante, feo y viscoso que dispara al niño con una pistola muy extraña, pero a la vez eficaz: el niño muere. Ella se enfada, se enrabia, corre desesperada hacia el monstruo, éste le dispara pero no le hace ni un rasguño, nada. La mujer coge un pedrusco y se lo tira, lo machaca, en un ataque de rabia descontrolada, hasta matarlo. Entonces, cansada, se estira al mar de escombros hasta quedarse dormida.
Nunca despertará, el último ser viviente de la tierra.

Artur Margarit Sol
3rB

VISITA AL GRAN TEATRE DEL LICEU

2009-02-24T01:34:00.000-08:00

Els alumnes de 3r A i B d’ESO de l’Institut després de visitar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona han fet un treball sobre aquest. Aquí teniu el que han respost a la pregunta:

QUÈ T’HA AGRADAT MÉS DEL LICEU? .

El millor d’aquest teatre, el Liceu, per a nosaltres ha estat el sostre i en general la decoració perquè, sense voler-ho, et transportava a principis del segle XX. La sala dels miralls i l’entrada també ens han agradat molt i ens ha sorprès bastant que, a tot arreu es veia molt de luxe, és un lloc només per gent amb diners. Podríem dir que el que menys ens ha agradat és que, tal i com ens l’havíem imaginat era bastant més gran i, també ens ha decebut que, quan el van reconstruir després del incendi del 1994 no li donessin una altra forma de manera que des de més punts diferents es veiés tot l’escenari.

El que ens a agradat més del teatre ha estat la sala principal, ja que és una gran sala i és molt bonica ja que té característiques molt peculiars.

El que ens a agradat més a estat el vídeo que ens han passat sobre els diferents autors i representants de diferents obres que s’han representat.

La sala de l'escenari ja que estava molt ben treballada.

El que més ens ha agradat del teatre Liceu és la decoració i els petits detalls que té aquest teatre sobretot el sostre perquè aquests decorats en un teatre no són molt vistos, i el que hauria estat bé es que ens ensenyessin l’escenari per dintre.

Els llums que hi ha per tota la sala especialment les del sostre, ja que a part de ser boniques, fan que el teatre estigui molt ben il•luminat. També ens han agradat les llotges que hi ha el costat de l’escenari ja que estan molt treballades i queden mol bé.
El que ens ha agradat més del teatre és la entrada, perquè era molt bonica ja que semblava una entrada de les cases de luxe, en comptes, d’un teatre.

El que més ens ha agradat han estat principalment dues coses: la sala dels miralls perquè tenia molts miralls de grans dimensions, un sostre molt ben decorat i les parets també i per altra banda les butaques, que tot i que només hi varem poder seure un moment ens van semblar molt confortables, a més a més de quedar molt bé amb tots els elements decoratius.
l el que ens ha agradat més del Gran Teatre Liceu és la decoració de llums, sostre, butaques... que té la sala principals on s’interpreten algunes de les millor obres del món. Però tot i la genialitat d’aquesta sala trobem que s’hauria de millorar la visió d’alguns llocs.

La decoració sobretot és el que més ens ha agradat, els tocs daurat i brillants, el seu sostre amb les llunes que rodegen el centre, tot donant-li l’aire antic del seus inicis. Després que per culpa o no dels seus incendis, s’ha aconseguit remodelar varies vegades, cosa que fa que sigui un dels teatres més moderns i segurs del món (és antiincendi...)sobretot per l’escenari, que conduït per una maquinària pot arribar a mostrar més d’una obra a l’hora.

La sala principal, perquè es molt gran i molt maca, ja que està recoberta de pintura daurada i llums modernistes i molts més decorats.

Redacciones Lengua Castellana

2009-02-16T23:52:00.000-08:00

EL FINAL DEL MUNDO

Un día del año 2007 una mujer está sola en su casa. Sabe que no hay nadie más en el mundo: todos los otros seres han muertos. Golpean a la puerta. La mujer del susto, da un salto del sillón. Abre la puerta, pero no había nadie, la mujer a la que todavía le duraba el susto cerró la puerta, y se fue a la cama. Al día siguiente, con la curiosidad a flor de piel, decidió salir a explorar, quería ver si había algún superviviente más. Después de andar durante horas cayó agotada por el cansancio y el calor que hacía en aquel sitio. Mientras descansaba se acordaba de los cientos, no, miles de cadáveres y esqueletos que había visto por las calles, aquellas bombas que habían caído habían acabado con todo bicho viviente. La mujer quedó perpleja al ver a un lince. El pobre iba cojo, tenía un trozo de hierro clavado en la pata. La mujer lo cogió en brazos y se lo llevó a se casa, allí lo curó. A los pocos días el lince estaba como nuevo, se había convertido en la mascota de la mujer. Un día la mujer i el lince salieron a dar una vuelta por la gran ciudad. Aquello empezaba a dar asco, e incluso daban ganas de vomitar, los cadáveres estaban rellenos de millones de gusanos, los cuales salían por la boca, la nariz, los ojos, etc. Además olía muy mal. A la mujer le empezaron a venir náuseas y ganas de vomitar. Siguieron caminando todo el día, pero no encontraron nada ni a nadie. La ciudad estaba desierta. A la mujer le empezaban a faltar suministros sobre todo víveres. Al día siguiente la mujer decidió ir a la montaña para ver algún animal. La mujer cogió la tienda de campaña y se fue a la aventura. Cuando llegó la noche, estaban al comenzar de la montaña, así que la mujer monto la tienda de campaña y se pusieron a dormir. De buena mañana bajaron un par de kilómetros hasta el llegar río. Ella observo que a pesar del bombardeo, el río seguía igual. La mujer se metió en el agua helada y se dio un baño. El lince, sin embargo, no quería meterse en agua. Después de un buen desayuno, desmontaron la tienda y subieron a la montaña. La mujer le tiraba una pelotita al lince, para entretenerlo. El lince estaba muy feliz, la mujer lo cuidaba muy bien. Cuanto más subían más les costaba respirar. Cuando llegaron a lo más alto, vieron un desprendimiento, el lince tenía la intención de meterse por el, así que la mujer empezó a sacar todas las rocas que había. Poco a poco fue descubriendo una cueva, y al principio de la cueva había una mochila de explorador. La mujer tenia esperanzas. La mujer entró en la cueva, pero el lince se quedo fuera esperándola. En la cavidad más profunda de la cueva se encontró con un grupo de exploradores. Todos se pusieron muy contentos de haber encontrado más gente viva. De repente se oyó un ruido extremo, pero nadie le izo caso. Como a la velocidad de la luz, el techo se derrumbó, y aplastó a los excursionistas y a la mujer después de todo lo que había echo. El lince sin embargo vivió, pero esperando a que la mujer saliera de debajo del montón de piedras, murió del hambre y de sed.

Jonathan Aguilera Aguilera

Redacciones Lengua Castellana

2009-02-16T23:49:00.000-08:00

El sueño de las sombras

Una semana después de que cayera la bomba atómica María una mujer muy guapa, estaba en su casa. Sabía que no había nadie más en el mundo: todos los otros se habían muerto y ella creía que era la única superviviente. Entonces golpearon a la puerta.

Ella, asustada, se escondió debajo de la mesa. Pasaron dos minutos y ella se pensó que ya no había nadie. Entonces salió de debajo de la mesa, pero volvieron a llamar. María atemorizada, se acercó poca a poco a la puerta. Cuando llegó, miró por la mirilla y no vio nada. Se tranquilizó, pero volvieron a llamar. Ella tenía tanto miedo que no se podía mover, pero sacó valor y volvió a mirar. De pronto vio un ojo, se asustó tanto que se cayó al suelo. Atemorizada revisó toda la casa, que todo estuviera bien cerrado. Cuando acabó se sentó en el sillón y se tranquilizó. De pronto oyó una voz que decía: “!María!”.

Ella, asustada, empezó a correr como una loca hacía el garaje. No sabía que hacer, hasta que recordó que tenía una puerta secreta para escaparse. Cuando la encontró, se escapó. Salió a la calle y empezó a correr. Cuando se alejó de la casa, paró y se puso a descansar. Ya no oía nada, entonces suspiró. Pero de golpe vio una sombra que se acercaba. Entonces empezó a correr, se deslizaba como el viento, pero al final de la calle seguía la sombra persiguiéndola. Ya no sabía qué hacer, cuando mas corrí más cerca la tenía. Llegó un momento que la tenía muy cerca, hasta que se metió por un callejón. Por allí, estuvo corriendo unos minutos, pero al final topó con una pared. Tenía las sombras a dos metros. Estaban en la esquina y seguían acercándose, hasta que las tuvo encima. Cerró los ojos y en aquel mismo instante sonó el despertador.

Eduard Rodríguez

REDACCIONES LENGUA CASTELLANA

2009-02-16T01:08:00.000-08:00

Un destino, una muerte

- Una mujer estaba sentada sola en su casa. Sabía que no había nadie en el mundo: todos los otros seres habían muerto. Golpearon a la puerta ...

Horas antes todo era diferente ... Era un día de finales de invierno de 1942. Un día cualquiera, en plena Segunda Guerra Mundial. En un pueblo inglés, se vivía en paz y tranquilidad. Pero nadie predecía lo que iba a ocurrir.

Eran las diez de la mañana, todo el pueblo iba a comprar al mercado. De pronto se pudo oír un ruido espantoso. Provenía de los campos. Poco después llegaron unos aviones, alemanes o italianos, nadie lo sabe. Dejaron caer bombas en todos lo rincones, en todos los rincones de ese pequeño pueblo. La gente, asustada, iba corriendo de un lado a otro, tropezando con los muertos tumbados en el suelo. Quién iba a decir que esa catástrofe iba a pasar, esa catástrofe que acabó con la vida de toda la población. De toda la población, no. Quedaba al menos una persona, herida pero viva, en medio de ese silencio que recubría todo el territorio.

Una mujer estaba sentada sola en su casa. Sabía que no había nadie en el mundo: todos los otros seres habían muerto. Golpearon a la puerta ... La mujer asustada no dijo nada, ni se movió de donde estaba. Golpearon otra vez, y la puerta se abrió. No había nada, ni nadie tras esa puerta. Pero de pronto se oyó una voz, una voz grave, de hombre. Después pasó por la puerta el dueño de esa voz. Un soldado británico al parecer, alto y fuerte. Fue hacía la mujer, la abrazó y la tranquilizó. Tranquila, la mujer le devolvió el abrazó. Su marido había vuelto y ella estaba viva para presenciarlo.

Manon Almellones

UN FIL DE SANG

2009-02-12T02:58:00.000-08:00

UN FIL DE SANG...

Un fil de sang lliscava pel vidre, de l’esquitxada d’una ganivetada en el coll. La casa era prop del riu. I no hi havia ningú que sentís aquella matança, ja que estava molt lluny del poble. Poc després, la porta es va tancar amb un estrèpit. Va sortir corrent per arribar al riu, on es rentaria les mans de la sang, que li arribava, fins als colzes. Se les rentava amb ràbia, com si estigués enfadat amb algú, o amb ell mateix. Ja s’havia rentat les mans, es va aixecar, i va tornar lentament, pensant mentre feia una cigarreta.
Quan ja era prop de la porta de fusta, que destacava per la seva grandesa, va endossar-li un bon cop de puny, va ser tant fort, que després de mossegar-se els llavis per no cridar, es va adonar de l’ estupidesa comesa, però com si no hagués passat res, i posant una cara estranya, va obrir la porta amb l'altra mà, i, va entrar lentament. Trepitjava masses informes de carn que desprenien fortor. Ell se les mirava. Però les ignorava, com si no hi fossin. Només tenia els ulls en un punt fix, el cadàver, encara calent. Era tan impactant, sense vida. Com si fos un ós de peluix. Quan va arribar on era el cadàver, es va quedar mirant-lo fixament, durant uns trenta segons aproximadament. I quan per fi va obrir la boca va dir:
- Per fi, el maleït porc és mort.
El cadàver era un porc d’un granger, engreixat per matar.

Va agafar el ganivet, i mirant la seva lluentor, el va introduir lentament al coll del porc. Després d’una estona de lluita, el cap del porc va caure a terra. Ell, tot decidit, el va agafar, el va enlairar amb les mans i va exclamar:
- Sí, sí, el porc sí que és mort!

Pau Expósito. 3rD

LITERATURA UNIVERSAL ROMANTICISME

2009-02-11T00:38:00.000-08:00

ESPERIT ROMÀNTIC

Escrits d’alumnes de Literatura Universal de 1r de Batxillerat

• Escrit 1

La Garriga, 15 d’octubre de 2008

Benvolgut Albert,

T’escric perquè m’agradaria compartir amb tu la màgica nit de divendres … .
Ben entrada la nit, em trobava en un lloc apartat del poble, tot era envoltat d’una quietud extraordinària. El cel era fosc, potser fins al punt d’arribar a ser una mica tenebrós, tot i així, aquella vista m’inspirava serenitat.
La meva mirada es perdia en l’horitzó, allà on, petites i lluents, brillaven amb força un centenar d’estrelles. M’envaïen emocions diverses, però dins meu hi naixia un sentiment de benestar. La nit fosca contrastava amb la lluentor de les estrelles. De tant en tant, eren els llums d’un avió amb un rumb desconegut els que captivaven la meva atenció. Em sentia afortunada de poder gaudir d’aquell espectacle prodigiós. Per acabar de fer encara més bonica aquella nit, una sobtada pluja d’estels va envair el cel. Això va ser el que va animar-me aquell dia i volia compartir-ho amb tu. Qui sap... potser t’inspires a l’hora de pintar el teu pròxim quadre! Espero tenir notícies teves ben aviat.

Andrea Soto
• Escrit 2

SOTA LA PLUJA DE LA NIT
Avui l’he esperat com abans, a la cantonada del carrer, no gaire lluny de casa on la nit veritablement començava. L’he esperat com sempre, sota el mateix fanal que quasi bé no il•luminava. Ha començat a ploure, i jo m’he quedat xopa.
Tot era silenci, el silenci que hi ha a la nit en un carrer sense trànsit pel mig. La llum de la lluna s’apagava a causa d’uns núvols negres que l’amagaven. Cada vegada era més tenebrós i jo em sentia més amagada en la foscor. Les nits, aquesta en especial, sempre em produeixen una sensació de soledat, tristesa i desengany, ja que és l’únic moment del dia que no tinc ningú al meu costat. La lluna tornava a brillar, i això m’ha causat una petita llàgrima de cristall. He fet un petit somriure per creure que no estava perduda, per brillar sota la llum de la lluna. Encara tenia una petita esperança que apareguessis per la cantonada, m’agafessis de la mà i m’acompanyessis a casa. Però tu no arribaves, i estava espantada, sola, en aquella cantonada. Jo ja no podia esperar més, he encès un cigarret i he marxat lentament.
Ruth Vivet Rosado

• Escrit 3

LA NIT
Benvolgut pintor,
deixi’m explicar-li que per mi la nit no és més que tristesa, soledat, tranquil•litat... un espai fosc però a la vegada agradable, on pots pensar amb tranquil•litat, relaxar-te, plorar sense que ningú et vegi... un conjunt d’emocions que totes les persones alberguem, però que ningú, mai, s’ha parat a pensar què fa que les nits siguin tan especials.
Recordant la meva infància, aquelles nits d’estiu a la fresca, al camp, escoltant els grills, veient els estels, rebent una brisa agradable d’aire estiuenc, recordo la relaxació i felicitat que tenia en aquells moments de glòria. Ara la nit és trista, on aquells feliços moments s’han convertit en malenconia. Tot això em fa pensar que és impotent, respectuosa, important, on tots els silencis poden semblar sorollosos, i el menor remor pot semblar una batalla.
Així és la nit per mi, un cúmul de circumstàncies que a la foscor prenen vida en el meu interior, i que les coses senzilles que sempre havien tingut la menor importància tenen un grau de dificultat, i permeten fer de mi, a l’endemà, una noia nova.
Cristina Pacheco

• Escrit 4

LA NIT
La nit em produeix una sensació de tranquil•litat molt gran, perquè hi ha un silenci immens i sembla que no hi hagi res més, a part de tu i aquest silenci. En veure totes les estrelles, també tinc la sensació de ser com una mena d'insecte comparat amb l'univers que es veu tan gran, i segurament ho és més del que veiem, que sembla que t'hagi d'esclafar contra el terra en qualsevol moment i em deixa un sentiment d'incertesa. Aleshores, em pregunto "Hi ha vida a altres planetes?", i em corprèn la solitud en veure el cel tan fosc. Nil Datsira
• Escrit 5
EL BOSC
La foscor de la nit aclapara l’immens bosc, els meus ulls no poden apreciar res. El vent de la tempesta castiga els arbres, els sacseja bruscament. Els reflexos dels llamps dibuixen ombres terrorífiques, em sobresalten. El cruixit de les branques em produeix una sensació de dolor. M’atordeix el trontoll dels trons, sembla que ressonin dins meu com si hi hagués un terratrèmol en el meu interior.
Em sento sola enmig d’una gran immensitat, perduda, sense sortida. Miro, i tal com he dit abans, no puc apreciar res, tinc la sensació que estic enmig d’un camí interminable, on mai s’acaba... Necessito cridar, saber que no estic sola. Desitjo que vingui algú a ajudar-me a cercar la sortida per poder alliberar-me d’una vegada d’aquest infern.
Sento un gran buit dins meu, em vénen un munt de records al cap. La nit que envolta el bosc em produeix tristesa, encara que em faci estremir de por. El bosc... un paisatge realment tenebrós, amb això ho dic tot. Tants sentiments alhora, quelcom inexplicable; alguns d’ells desconeguts. Ràbia, odi, tristesa, dolor, soledat, angoixa tot en un mateix instant. Esperança... això és el que em falta.
Estel Riu

SI POGUÉS TRIAR

2009-02-05T03:27:00.000-08:00

Si pogués triar…

Si pogués triar, m’agradaria canviar el món, faria que no hi haguessin guerres, faria que ningú passés fam, que ningú fos pobre i tothom feliç. Faria una societat igual per a tots... però això...això no és possible, tant de bo que ho fos, si tothom pogués triar, res seria com és. Tot seria molt millor, simplement tot seria perfecte.
M’agradaria ser sol i pluja, així poder crear l’arc de Sant Martí i fer somriure tant els infants com el grans. Seria el millor que hagués fet mai, arrencar una rialla a molts éssers vius, tan sols una i jo i molta gent ja estaria bé. Encara que només fos un dia, seria un dia màgic, inoblidable, el millor.
I també si pogués triar i fer el miracle em tornaria aigua o menjar i em repartiria per tot el món.
Si tot fos tan fàcil, per a mi, el món seria perfecte!!!!!

Júlia Pagespetit, 2n A

SI POGUÉS TRIAR

2009-02-05T03:26:00.000-08:00

Si pogués triar...

Si pogués triar, crec que no seria així. De fet, crec que ningú triaria ser tal com és. Sempre ha passat el mateix. Si tens els cabells foscos, els vols clars; si tens els ulls blaus, els vols marrons; si ets alt, vols ser baix... Potser ja és hora que ens conformem amb el que som.

Per què el que és alt vol ser baix ? Si les persones baixes no arriben enlloc, i el baix per què vol ser alt? Si aquests els costa molt moure’s, en canvi els baixos són més lleugers, i els de cabells llisos, perquè els volen tenir arrissats? Si els cabells arrissats són més difícils de pentinar, i els de cabells arrissats per què els volen tenir llisos? Si llavors sempre vas pentinat igual, i els ulls, per què tothom els vol tenir blaus? Si tothom els hi tingués, ja no serien tan bonics i la gent no s’hi fixaria, i els de pell fosca, la volen tenir blanca, i al revés, i els prims ser més grassos i els grassos més prims i així sempre. La veritat és que el més bonic és que tots siguem diferents perquè si tots fóssim iguals el món seria molt avorrit... O això és el que diuen els altres.

I crec que tenen raó, perquè en el fons, el que compta no és ser massa alguna cosa... però viure-ho cada dia és molt difícil.

Així que si pogués triar, m’agradaria voler triar-me tal com sóc.

SI POGUÉS TRIAR

2009-02-05T03:24:00.001-08:00

Si pogués triar

Triaria moltes coses, però en general intentaria millorar el món. L’intentaria millorar en molts sentits, evidentment, perquè en el nostre món hi ha moltes coses per millorar: la gana, la pobresa, les guerres....

A la gana, li posaria un remei molt senzill: no enviaria menjar, sinó els recursos perquè els afectats mateixos el puguin produir. Per exemple: en lloc de portar molta carn de vedella, hi portaria els primers animals i els mitjans necessaris per muntar-hi una granja, un camp....

Per posar fi la pobresa necessitaria més esforç: hauria de convèncer tots els països rics per contribuir en el desenvolupament dels països pobres amb diners per poder fer escoles, cases, carrers, ciutats....en definitiva, per crear la civilització allà on tot és pobresa i desgràcia.

Les guerres serien tot un repte per superar: hauria de fer arribar tots els països a acords que procuressin la pau i la felicitat. No seria gens fàcil aturar tota la destrucció, que pot durar moltes dècades, només per aconseguir un trosset més de terreny en el mapa, o poder, o diners.

Algunes persones són capaces de fer-ho tot per uns quants papers on hi ha impresa la cara d’un personatge important. La gent hauria de pensar més en aquelles persones que viuen sense o amb pocs diners. Encara que sembli estrany, moltes vegades viuen molt més feliços que la gent amb més diners o més poder.

Crec que tots viuríem millor en un món en harmonia, més tranquil, sense tantes ànsies de poder.

Martí Guallar, 2n ESO A

SI POGUÉS TRIAR

2009-02-05T03:22:00.000-08:00

Si pogués triar…

Després de pensar i pensar, he arribat a una conclusió. Si pogués triar qui
ser, si pogués triar què fer…triaria ser jo. Potser molta gent demanarà ser
model, cantant…, però jo només demano ser jo. Simple, concret. Crec que en
aquesta vida tot s’ha d’aconseguir per mèrits propis i no s’ha d’anar
demanant coses que podem aconseguir només demanant-t’ho. Si vas
caminant pel camí de la felicitat i l’èxit total i de sobte trobes una tanca
molt alta, de ciment i impossible de tirar a terra, no et quedis quiet, ni
aturat! Agafa una escala i salta-la!
Tothom té els seus moments tristos i “depres”, però també es tenen moments d’alegria, oi? O sigui, que no sempre ens podem queixar tant, no tot va tan malament. Com he dit abans, molta gent demanarà ser un personatge famós d’aquests que surten a la tele i a les revistes, i per què? Sempre se’ls veu bé, com si no tinguessin preocupacions al cap, però jo crec que no és així. Ells també han de lluitar pel que volen. Per això penso que no s’ha de tenir enveja de tota aquesta gent, que simplement, si es desitja amb moltes forces, nosaltres també podem aconseguir-ho. Però sempre sent un mateix.
Llavors, si pogués triar què ser, què triaria? Doncs, ser jo.

SI POGUÉS TRIAR

2009-02-05T03:20:00.001-08:00

Si pogués triar …

Si pogués triar escolliria un món més fàcil, on les persones no estiguessin separades per grups depenent de si ets guapo o no, si ets llest o no, si ets estranger o no, si a la gent li agrada com vesteixes o no ...

Als joves d’avui dia els importa molt el que pensen els altres, així com tenir una bona reputació. Hi ha vegades que per intentar ser el millor, i que a tothom li agradi com ets, deixes de ser tu mateix, i això no pot ser.

No has d’intentar semblar una persona que no ets, sinó agradar-te tu mateix. Si a tu t’agrada com vesteixes, els teus gustos, aficions, etc. No hauria d’importar-te el que pensin les persones del teu voltant.

Si a nosaltres no ens agrada que ens tractin malament, nosaltres tampoc hem de tractar així els altres. Hem d’intentar fer el que ens agradaria que ens fessin a nosaltres.

L’aspecte no reflecteix la personalitat ni la vida de les persones, per això no hem de jutjar-les per la seva aparença.

Cada persona és com és i si a tu no t’agrada, tu mateix.

No canviïs només per agradar a la gent.

Si pogués triar, escolliria un món millor ...

Elena Losantos, 2n B

UNA DIA AL TEATRE-TOTS JUNTS

2009-02-05T03:16:00.000-08:00

· Crònica de la sortida de tutoria sobre seguretat viària

UN DIA AL TEATRE

Oriol Bonillo

TOTS ADORMITS

Tot i que ells ho haguessin desitjat, no era un dia sencer de sortida, sinó que només era de dues hores, el temps just per arribar, dinar i tornar a classe a la tarda. Per als de 3r d’ESO de l’IES Vil·la Romana, però, ja n’hi havia prou, ja que tot adolescent fa el que sigui per a saltar-se hores de classe.

Van entrar a les 8 del matí, tots ben adormits, però ben preparats per l’arribada de les onze, hora d’escapada. Aquella hora arribà finalitzada la classe de la M. Antònia, professora de Física i Química.

MIRA COM CORREN!

La professora observà el rellotge, que marcava l’hora. Tancà el llibre i donà el tret de sortida que indicava que érem gairebé lliures d’aquelles dues hores de classe. Ben esmorzats, vam pujar a l’autobús, direcció a la capital del Vallès. Vam tardar un quart d’hora aproximadament.

En arribar, vam haver-nos d’esperar una estona, juntament amb altres centres educatius del municipi.

Les butaques semblaven ben còmodes i esperàvem ben impacients l’inici d’aquella obra de teatre.

UNA BONA OBRA

Els actors representaven tres adolescents. Tots amb els seus problemes personals. Dues presentadores eren les encarregades de fer funcionar l’aula virtual, concurs en què busquen un tipus de premi secret o la victòria per orgull. Els actors eren un noi i dues noies. El que segurament volia transmetre aquesta obra als alumnes era que tinguéssim precaució amb tot allò que fem.

L’obra era una crítica social als adolescents d’avui en dia. Se centrava en aspectes com el consum de drogues, d’alcohol, la festa i el sexe, tot relacionant-ho amb la conducció. Afirmo que era una crítica perquè tots tres actors acaben morts, a causa de la manca de precaució.

L’obra finalitzà i els alumnes sortírem satisfets. I igual que vingueren, tornaren cap a la Garriga.

ANEM AL TEATRE

2009-02-05T03:14:00.000-08:00

ANEM AL TEATRE A VEURE ALOMA

(Judith, Laura, Marta , Elena i Mireia )

El dijous 6 de novembre de 2008, els alumnes de 4t d’ESO vàrem anar a veure el musical Aloma, basat en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda.
A dos quarts de quatre de la tarda sortíem de l’institut amb autobús cap a Barcelona. En arribar, vàrem tenir una estona de temps lliure per fer una volta per la zona fins que ens vam esperar a les imponents escales del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). El professor ens va donar les entrades i ens vam dirigir a les butaques corresponents. Un cop asseguts, l’obra no va trigar gaire a començar.
Al musical, amb una petita orquestra en directe, apareixien dues Alomes: l’Aloma jove, la que vivia en el present, i l’Aloma gran, que era la que explicava la majoria de sentiments i pensaments de quan era jove.
De l’obra ens va agradar l’escenografia, esplèndida, amb recursos sorprenents, i sobretot la interpretació general. Els personatges feien els diferents papers parlant i utilitzant el moviment (com és habitual a qualsevol obra de teatre). En moltes ocasions, a més, havien de cantar per explicar els seus sentiments. El vestuari dels personatges era sempre el mateix, tot i que la protagonista va començar vestida de blanc i va acabar amb un vestit negre, a causa de la mort, cap al final de l’obra, del seu nebot Dani.
L’expressió dels sentiments que tenien els personatges era molt diferent de com els presenta la novel·la, perquè no s’expressaven tan clarament com en aquesta, que ocupa moltes pàgines explicant detall per detall, cosa que feia que ho entenguéssim d’una altra manera.
Hi va haver una mitja part d’uns quinze minuts aproximadament. Vam tornar a entrar i vam veure la segona part, que va ser molt més curta que la primera.
En acabar l’obra, vam sortir i vam tornar a la Garriga amb l’autobús. Vam arribar a l’institut a les vuit tocades.
Recomanem aquesta obra a tothom perquè és divertida i està molt ben feta.
Recollim algunes opinions d’algunes companyes:

Judith: “Aquesta obra de teatre ha sigut una de les obres que més m’ha agradat, tot i que no acostumo a ser una gran seguidora del teatre. Si cal posar nota a l’obra, jo diria que no m’ha desagradat, és a dir, que m’ha agradat molt. Ha valgut molt la pena anar-hi, jo hi tornaria dos o tres cops més al teatre... .”
Laura: “Em va decebre una mica, ja que se’n parlava molt bé i jo m’esperava una cosa més gran, extraordinària... Tot i així em va agradar molt.”
Judith: “La diferència que hi ha entre la novel·la i el llibre és que els aspectes del teatre són molt més fàcils d’imaginar quan t’havies llegit el llibre que no pas si no te l’havies llegit. Llegir la novel·la m’ha fet pensar com era en aquella època l’amor i el desamor, i quan he vist la interpretació m’ha fet estar molt més segura de la realitat de l’amor.”
Laura: “A mi, m’ha agradat més el llibre que l’obra de teatre. En el llibre et poses més a la pell del personatge, entens més el que pensa i et pots imaginar com vulguis els personatges, la casa.... En canvi, en el teatre, això no es pot fer, tot i que també fa més gràcia veure com interpreten els actors.”

2009-02-05T03:10:00.000-08:00

EL NAZISME A LA PANTALLA

Els alumnes de 3r de l’IES Vil·la Romana van al cinema a veure El noi del pijama de ratlles

MARTINA PUJAL MONTAÑA
MARK SONNLEITNER

Les tres primeres hores del dia 19 de novembre van transcórrer amb normalitat. A les onze, vam marxar d’aquí i tot xino-xano vam anar fins al centre del poble, al cinema Alhambra, mentre esmorzàvem. Vam entrar al cine i ens van projectar la pel·lícula en castellà expressament per a nosaltres. Hi anàvem els quatre tercers i, en total, érem unes 65 persones.

Cadascú es va asseure a la butaca que volia i tot seguit van posar dos tràilers. Després, va començar la pel·lícula. No vam poder fer gaire enrenou, perquè teníem cinc professores a l’aguait de qualsevol cosa que féssim.

Ens van prohibir menjar allà dins, tot i que alguns alumnes van passar de tot i els van haver de cridar l’atenció.

El niño con el pijama de rayas és una adaptació de la novel·la històrica que va escriure John Boyne. Passa durant l’època nazi i t’explica el conflicte des del punt de vista d’un nen petit alemany.

La pel·lícula és força fidel al llibre, però tot i així hi ha petits canvis que criden l’atenció.

A molta gent li va caure alguna llàgrima, perquè la pel·lícula transmet un fort sentiment de pena.

A nosaltres ens ha agradat molt i us la recomanem a tots, però, primer llegiu-vos la novel·la!

ANEM A ESCOLTAR UNA ÒPERA

2009-02-05T02:58:00.000-08:00

Una òpera de Puccini

Després d'anar a veure la representació de l'Òpera de Puccini us donema la nostra opinió.

Aquí teniu el que en pensa la Duna Bosch:

* els intèrprets:
Em va agradar molt com ho va fer la protagonista. A més a més, crec que va actuar bastant bé, també em va agradar Goro, per la seva actuació, i Suzuki, que va cantar i actuar també bastant bé. Qui no em va agradar gaire va ser Pinkerton, no em va agradar gaire com va actuar, vaig trobar que era molt poc expressiu.
Ah! I.... me'n descuidava, em va agradar molt la gran actuació del fill de Butterfly!
. l'orquestra:
Cal dir que potser se sentia massa i tapava una mica les veus solistes. Però el so se sentia força bé, és a dir, que se sentia bé tant corda, com vent o percussió, cap de les tres era tapada per alguna altra.
. l'escenografia:
L'escenografia estava molt ben trobada ja que tan sols amb les parets laterals de la casa i el fons (unes muntanyes i un paisatge on al fons hi havia el mar), ens podíem imaginar diverses coses: l'interior de la casa de Butterfly, l'exterior, quan hi havia la porta oberta o quan totes les portes es tancaven, que miraven al mar, etc.
. l'ambient a la sala:
Pel que fa a l'ambient de la sala, va estar molt bé, es podia sentir sense (en general) cap altre soroll, la música de l'òpera, és a dir,que tothom era molt respectuós, ja que semblava que ja hi entenguessin una mica d'allò que anaven a veure.
. la teva pròpia sensació i actitud davant l'obra:
A mi em va agradar més del que m'esperava l'òpera, de fet, em pensava que se'm faria més llarga.
. la valoració de l'activitat (anar a veure una òpera al teatre):
Sí, va estar bé la sortida, tot i no ser en horari escolar. El fet de ser un diumenge al vespre i anar a veure una òpera van fer que fos una sortida especial.
. el treball previ a classe:
Va estar bé el fet de mirar una mica la pel·lícula a la classe, perquè això va fer que ja sabéssim de què anava l'òpera i, per tant, no anéssim tan perduts a l'hora de seguir els intèrprets i els subtítols. Potser hauria estat bé no haver vist el final, perquè així ens hauria sorprès més l'òpera.
Ÿ altres aspectes que vulguis destacar:
Pel que fa a l'ambient entre nosaltres els companys, he de dir que és molt bo i que estaria bé fer alguna altra sortida, perquè diria que tots ens ho vam passar molt bé i ens agradaria repartir-ho.

La Miriea Vidal creu que:

Per mi anar a veure l’òpera de Madama Butterfly va ser una cosa bastant espectacular. Abans d’anar a veure l’òpera i de treballar-la a classe vaig pensar que seria un avorriment, pensava que una òpera seria molt avorrida, a part representada en italià, un idioma que desconeixem totalment. Però realment m’ha agradat molt.
Quan la vàrem començar a treballar a classe, em va començar a agradar, ja que veia que la història era bastant forta, i com que era una tragèdia vaig pensar que, tot i que el final acabés malament, estaria bé. Els vídeos que vàrem mirar a classe de la interpretació de Plácido Domingo i de Mirella Freni, em van agradar molt, tot estava molt ben fet, i els decorats inspiraven que l’òpera encara fos més real.
Diumenge quan vaig arribar al teatre i vaig veure que hi havia tanta gent i que la majoria de les persones eren avis i àvies, i gent més gran que nosaltres, vaig pensar que què hi fèiem nosaltres allà. Però tot i així vaig pensar que si havia anat al teatre era per disfrutar de l’òpera i per viure una nova experiència.
En entrar a la sala, vaig poder comprovar que els seients de darrere del tot eren bastant incòmodes, però tot i així jo amb la meva flexibilitat (i els descansos de 20 minuts, clar) vaig poder aguantar bé tota l’òpera.
Durant tota l’òpera vaig estar molt pendent de tota l’orquestra, tenia curiositat per veure com canviaven d’instruments i alhora com havien d’estar pendents del director per tal de seguir, i començar a tocar quan els tocava. M’hi vaig fixar, i vaig veure que els tres nois que estaven tocant els instruments de percussió, tan sols s’havien de fixar en la lletra i en la representació de l’òpera i ja sabien quan els tocava tocar.
A part de fixar-me en l’orquestra, com és normal, em vaig fixar en la interpretació dels cantants i en tot el que deien, és a dir, en la lletra. Em va sorprendre molt la manera que tenen de cantar, ja que tot i que havia vist abans vídeos d’òpera, aquesta va ser la primera òpera en directe on vaig anar. És molt sorprenent que només obrint una mica la boca puguin arribar a cantar d’una manera tan forta i tan bé. Sense micròfons tota la sala pot escoltar una persona que canta d’una manera espectacular.
La veu que em va agradar més, va ser la de la Cio-Cio-San, és a dir, la de la Madama Butterfly. Em va agradar pel sol fet que una veu tan fina t’inspira molta tranquil·litat.
Tots els personatges alhora que cantaven representaven l’estat d’ànim que tenien, però Madama Butterfly, Pinkerton i Suzuki,segons el meu punt de vista, van ser els que millor van representar el seu paper en l’òpera. Amb els gestos que feien i les cares que posaven podies veure quan estaven alegres o furiosos, preocupats o normals, etc.
Em va agradar moltíssim quan Madama Butterlfy estava cantant sola (el tros de l’òpera més conegut) i va fer el so més agut, en aquell moment se’m va posar la pell de gallina.
Una altra cosa que volia comentar és que per sort hi havia tota l’òpera subtitulada, ja que no me n’hauria assabentat. Ja que hi havia moments que els recordava molt bé, però d’altres que no els havia vist i no sabia de què anaven.
En general, anar a veure aquesta òpera, crec que ha estat una experiència nova i molt bona, ja que ara ja conec un altre tipus de representació que m’agrada anar a veure.

Aquí teniu l'opinió de l'Elena Martínez :
L’ambient a la sala va ser prou bo, tot i que estàvem rodejats de persones adultes i nosaltres érem els únics joves, però vaig estar molt interessada en l’obra i mentre que es representaven les escenes, tot estava en ordre i en silenci.
La meva sensació en acabar l’obra va ser genial, pel fet que no tan sols em va agradar molt, sinó perquè també m’havia imaginat el dur esforç que suposava cantar òpera i tots els coneixements que has de saber fer per a què tot surti correctament.
La meva actitud davant l’obra va ser des del principi positiva, perquè sabia que m’agradaria i que des del començament m’impressionaria per la il·lusió que em feia.
Anar a veure una òpera al teatre no sempre es pot fer, i en aquest cas, hem tingut el privilegi de poder anar-hi. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, i em va passar molt ràpidament, tota l’obra en general. Algunes escenes em van semblar més interessants que d’altres, però tot i així, anar a l’òpera ha sigut una molt bona experiència.
Amb el treball previ a classe, tots ja ens imaginàvem l’obra, però un cop allà, era molt diferent de la del vídeo, no només per la diferència de la veu dels actors, sinó també perquè en fer-ho només amb una sola imatge, la de l’escenari, totes les situacions i les accions canviaven. També amb tota la informació que vam buscar dies abans de l’òpera, ja sabíem de què tractaria i quins personatges la representarien. En concret, van ser unes hores molt bones i entretingudes.

La Maria Aznar creu que:

Els intèrprets em van agradar molt, crec que al principi no van estar actuant tan bé, però després van millorar-ho moltíssim.
L’orquestra em va agradar molt. Crec que no se’ls dóna tanta importància com mereixen, ja que requereix també un esforç molt gran.
L’escenografia no va canviar gaire, però s’entenia perfectament el que volien representar.
I amb la il·luminació també, ja que hi ajudava molt, com per exemple quan es feia de nit, o de dia...
L’ambient era càlid i es notava que hi havia amor de Buttefly cap a Pinkerton, i que Pinkerton no sentia el mateix.
A mi, realment, em va agradar molt, més del que em pensava. En diverses ocasions, se’m va posar la pell de gallina. Crec que això ja significa molt.
Al principi la proposta d’anar a veure una òpera he d’admetre que no m’entusiasmava gaire, però un cop allà vaig canviar d’idea.
L’únic que no em va agradar gaire va ser el final. Ja que va ser molt diferent del del vídeo i és una de les poques coses que crec que fallen en el vídeo. Després de tot, el que li fa Pinkerton a la pobra Butterfly queda fins i tot ell bé, ja que ella l’abraça mentre mor.

ENS "CULTURITZEM"

2009-02-05T02:49:00.000-08:00

Des de l'Àrea de Llengua Catalana i Literatura de 1r de Batxillerat, es fomenta que els alumnes assisteixen a actes culturals diversos. Aquí en teniu una mostra.

Valeska Carreño 1r batx. A
POETA SOBRE CORDES
En el desè aniversari de la biblioteca de La Garriga, s’han organitzat una sèrie d’activitats commemoratives, la més important de les quals va ser l’acte que es va celebrar el vint-i-vuit de novembre a les set de la tarda. Després d’una presentació formal amb algunes autoritats de l’Ajuntament del poble, es va realitzar un recital poètic i musical titulat Poeta sobre cordes, a càrrec de la poetessa Pilar Cabot i de la cantant Big Mama.
L’actuació es va fer a la sala infantil de la biblioteca i es basà en l’obra de Pilar Cabot. Va seguir un ordre fix que es repetí durant tota la durada de l’acte: Pilar Cabot recitava un poema i, seguidament, Big Mama interpretava una versió musicada d’alguns versos acompanyada d’una guitarra. La temàtica de les obres era variada: la naturalesa, els sentiments de l’autora, reflexions, etc. El recital durà aproximadament trenta minuts i foren declamades al voltant de sis composicions.
Va ser un acte molt agradable, tranquil i relaxant. Pilar Cabot recitava els poemes amb una veu sedosa, amb passió, i les paraules li sortien de la boca com si se les emportés el vent, lleugeres i delicades. La seva veu em va transmetre molta pau i serenitat. Com a contrapunt, Big Mama tenia una veu potent i versàtil que donava molta força als versos. Dominava completament la guitarra, amb què feia melodies molt variades que combinaven perfectament amb les composicions que cantava. Vaig gaudir molt assistint a aquell acte tan enriquidor, tota una novetat per a mi, atès que mai havia presenciat un recital d’aquest tipus.
Estel Riu 1r batx. A

CATALUNYA SEXUAL de Salvador Alsius
COSTUMS SEXUALS
El dia 6 de novembre a les 20h, a la Biblioteca Municipal de La Garriga, es va duu a terme la presentació del llibre Catalunya sexual, a càrrec de Salvador Alsius.
Salvador Alsius és un periodista del Principat força conegut i, a més, està llicenciat en Sociologia. Actualment, és professor titular de Teoria i Tècniques del Periodisme Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
El llibre que ens presenta porta com a títol Catalunya sexual. Es considera un exhaustiu estudi sobre les diferents maneres de viure la sexualitat a Catalunya, en el qual combina la narració de situacions reals amb múltiples dades estadístiques. El llibre consta de 16 capítols, tots tracten del mateix tema “els costums sexuals”, però cadascun se centra en diferents punts, com per exemple: l'educació sexual dels nens, les moltes maneres de ser gai o lesbiana, la prostitució, el sexe en la literatura, el sadomasoquisme, etc. Els capítols més destacats són els següents: “De la cigonya a Internet”, que tracta sobre la primera maduració sexual; “Marica l’últim”, el qual fa referència a l’homosexualitat; “Operar-se o no operar-se”, en aquest s’explica la vida dels transsexuals; “Pel nen i la nena”, se centra en la temàtica dels famosos sexshops. I un dels capítols més rellevants, referent al sexe en la literatura i el llenguatge, porta un títol tan suggeridor com: “Del Tirant a Quim Monzó”.
Alsius ha dedicat dos anys llargs a preparar aquest llibre. Per realitzar-lo ha hagut de dedicar moltes hores d’investigació: ha visitat prostíbuls, locals d'oci nocturn, sexshops, llocs destinats a l'intercanvi de parelles, etc; fins i tot, ha entrevistat sexòlegs i practicants de les tendències sexuals més diverses. Crec que Alsius ha fet una molt bona recerca, el resultat ha donat lloc (com es pot comprovar) a un bon llibre.
La xerrada va ser bastant amena i entretinguda. L’ambient del públic assistent era força agradable i distès. Salvador Alsius va fer una petita introducció sobre les aventures i desventures que li havien ocorregut durant la recerca d’informació per escriure el llibre, va ser una explicació força interessant. A més, va saber aconseguir extreure unes rialles al públic gràcies al seu gran carisma, tot acompanyant-lo amb algunes anècdotes, totes molt ingènues i divertides. També va arribar a tocar el punt sensible del públic, mitjançant una breu explicació sobre el món de la prostitució.
Un dels moments més divertits de l’acte va ser quan va comparar els òrgans genitals amb tota mena de fruites i hortalisses, activitat en què el públic va participar encantat.
Alsius va emprar un llenguatge molt correcte i, a la vegada, senzill perquè tots els assistents poguessin gaudir de la presentació, i així poder captivar el públic amb facilitat.
Va saber concloure la xerrada tot conduint el tema a un col·loqui, en el qual els assistents van intervenir amb diverses preguntes (fet que demostra l’interès que hi havia per conèixer més coses sobre el llibre).
Andrea Soto, 1r batx. A

THE FLOATING WORLD

Dijous dia 20 de novembre a les 20 hores, vaig assistir a la inauguració de l'exposició de Cynara Mori, que porta per nom The floating world (El Món Flotant), a la sala d'art dels baixos de la Biblioteca. Cynara Mori és una artista canadenca d'origen japonès-alemany i per primera vegada exposa les seves obres a Catalunya. L'exposició està inspirada en l'art indígena (des dels Inuit de Canadà fins a l'Amazones).

Vaig poder veure una vintena de quadres, tots pintats amb aquarel·la, amb l'excepció d'un quadre que tenia una part daurada. Mori no va fer una xerrada per inaugurar l'acte però responia el que la gent li preguntava. Així doncs, després de parlar amb ella puc dir que les seves obres són basades en la mitologia i representen al·legories. Vaig poder veure que aquelles obres tenien un significat molt personal, cosa que després ella va confirmar. Va dir també que començava a dibuixar i sobre la marxa anava creant. Són obres molt innocents i alhora són una crítica de la nostra forma de vida. Utilitza colors molt vius, crea pintures molt alegres que transmeten molta energia (com l'autora mateixa). Va explicar una curiositat d'un quadre en concret, en què hi ha pintat un nen petit el qual té una retirada al seu fill. Mori va explicar que el va pintar un any abans de tenir-lo, va ser com una mena de premonició.
Personalment, penso que són uns quadres que potser a primera vista no et diuen gran cosa, et poden agradar més o menys, ja que utilitza uns espais força espirituals. Ara bé, segurament trobarem un quadre que ens cridarà més l'atenció que els altres; a mi em va succeir. Pot ser que trobem una similitud o una certa relació amb algun episodi de la nostra vida. Per sobre de tot, haig de dir que és una cosa totalment diferent de les exposicions d'art que he vist fins ara. Són unes obres tendres i plenes de sensibilitat.

Xavier Bustamante Talavera 1r Batx. B
Els escriptors més menuts
El passat dissabte dia 29 els més petits de la Garriga es van posar a la pell d’uns autèntics autors de contes. I és que Mercè Arànega, popular il·lustradora de contes, ha assistit al desè aniversari de la biblioteca en una campanya en pro la lectura.

Mercè Arànega explicà als petits de la família d’on sortien els contes, mostrant-los l’apassionant món de la lectura des de la primera etapa de totes: la creació. Convertint la biblioteca en un enorme taller de dibuix, mostrà com des d’un paper i un retolador, es podia crear tot un conte. El drac Endrapacontes va fer el seu acte de presència en forma d’un gran pòster que feia honor als deu anys de la biblioteca garriguenca. I aprofità l’ocasió per a culminar la seva estada, tot injectant a grans i a petits una picada del seu mosquit màgic, que dóna el do de voler llegir els contes més formosos.

Encapçalant la representació, tot mostrant d’on surten els contes, va saber-se guanyar l’atenció dels petits. La utilització de grans moviments gestuals i una entenedora explicació li va permetre sintetitzar amb de forma senzilla l’ofici de l’escriptor. I encomanà l’entusiasme en permetre al públic col·laborar activament en la seva explicació. Però on sí que mancà una mica la interacció fou a l’hora de dibuixar, en què no es deixà portar pel consell del públic i realitzà el dibuix que únicament a ella plagué.

Anava avisant més d’un cop de la possible aparició del drac Endrapacontes, fet que va desil·lusionar una mica en comprovar que es tractava d’un dibuix, i no d’un actor com més d’un s’hauria imaginar.

Però deixant enrere aquestes mancances, la gran diversió i aprenentatge dels nens i nenes, veient de primera mà com és el principi de qualsevol lectura, ha estat una molt bona aposta, que ha satisfet amb un excel·lent. Com a regal d’aniversari, cada petit lector va sortir amb un conte, que de ben grat llegirà i rellegirà.

ELS QUATRE-CENTS CAMELLS

2009-02-05T02:44:00.000-08:00

ELS QUATRE-CENTS CAMELLS

Al segle X, a Pèrsia, el visir al-sahib ibn Abbad Abd al-Quasim Ismail, amb la finalitat de no separar-se de la seva col·lecció de 117.000 volums quan viatjava, se’ls feia transportar per una caravana de quatre-cents camells ensinistrats per caminar en ordre alfabètic.
De la mateixa manera, en aquesta secció de la revista us oferim milers de suggeriments que us permetran crear una llarga caravana de llibres. El Gaviró us proposa dos títols diferents, però aquesta vegada comptem amb l’amable col·laboració dels alumnes de 3r que ens faran un munt de suggeriments interessantíssims:

A partir de 12 anys
L’illa del carrer dels ocells
Uri Orlev
Alfaguara/Grup Promotor
L’Àlex, un nen d’onze anys, aconsegueix fugir dels alemanys que capturen tots els jueus del gueto de Varsòvia. Sol, construeix un refugi en un segon pis enrunat i intenta sobreviure, enmig de l’horror i d’altres supervivents de la guerra, amb la promesa que el seu pare algun dia l’anirà a buscar.
Com podeu veure és una novel·la històrica plena d’aventures per poder sobreviure. Se’ns fa molt interessant perquè és un testimoni viu i directe d’un protagonista de la guerra, en concret d’un nen, ja que el llibre és fruit de les vivències personals de l’autor.

A partir de 14 anys
Els narradors de la nit
Rafik Schami
La Magrana
La història situa el lector al bell mig del barri antic de Damasc. El protagonista és Salim, un vell cotxer jubilat i un mestre en l’art d’explicar històries. Un dia, emmudeix víctima d’un encanteri. Només set històries úniques tindran la virtut de salvar-lo, i aquestes seran ofertes cada nit per set amics gairebé octogenaris, fins que una d’aquestes narracions insòlites sigui capaç de trencar el sortilegi d’en Salim i retornar-li la paraula.
És una novel·la de sabor i atmosfera totalment orientals. Una obra que, en llegir-la, tens la sensació que l’autor te l’està explicant de viva veu, fruit d’un estil que s’apropa a l’oralitat exquisida dels narradors orientals.

ENTREVISTA A L'AUGUST

2009-01-29T03:24:00.000-08:00

Els alumnes de 3r d'ESO entrevisten l'August Molons

L’August Molons ha estat el nostre conserge durant el dos darrers cursos. L’hem vist moltes tardes darrere la finestreta de consergeria. Ara que ens deixa perquè es jubila, un grup d’alumnes de 3r d’ESO hem volgut parlar una estona amb ell i saber com encara aquesta nova etapa de la seva vida.

Et fa il·lusió jubilar-te? Què faràs amb tant de temps lliure?
Sí, sí, sí que em fa il·lusió. No faré res, per això em jubilo. No, és broma. Em dedicaré a les meves aficions que són moltes: buscar minerals, pescar, anar amb els amics, etc. ...

Quant temps fa que treballes en el nostre institut? Hi has estat a gust?
Fa dos anys que hi treballo, si acabés aquest curs seria el tercer. Sí, hi he estat molt a gust, sempre hi he estat molt bé.

A quins altres llocs has treballat? Has fet alguna altra feina?
Vaig fer de conserge en un altre institut durant onze anys. També hi vaig estar molt bé. Però jo, de formació, sóc mecànic torner, i he treballat d’això la major part de la meva vida des dels 14 anys. Esporàdicament també he fet de fuster.

Ja ens has dit quins hobbis tens. Per què t’agraden tant els minerals?
Sempre m’han interessat, de petit ja feia excursions per buscar-ne i és una bona excusa per gaudir de la muntanya.

Quins records t’enduràs del nostre institut? La impressió que tinc d’aquest centre és molt bona. M’enduré com a record la relació amb vosaltres, els alumnes, i amb els professors.

Ens pots explicar alguna anècdota que hagis viscut al nostre centre?
No tinc gaires anècdotes per explicar, però n’hi ha una de divertida. Un dia vaig sortir un moment al carrer per fer una cigarreta i es va tancar la porta i em vaig quedar fora. Vaig haver de saltar la tanca per poder tornar a entrar.

Què és el que més trobaràs a faltar?
Trobaré a faltar la feina i la relació amb la gent, tot i que, aquí, fent horari de tarda no m’he pogut relacionar tant com hagués volgut ni amb alumnes ni amb professors, cosa que no passava a l’altre institut on vaig treballar, perquè feia un horari diferent.

Tu que has estat en contacte amb joves. Com veus el jovent d’avui dia?

Trobo que el jovent d’avui dia és fantàstic, sempre m’ho ha semblat. La joventut té esperit solidari i encara creu en moltes coses, tot i que alguns no en són conscients. Crec que sou molt millors que la nostra generació i que teniu molta sort de viure en aquesta època on ens podem defensar. Trobo, però, que sou poc rebels, que esteu una mica “apalancats”, no lluiteu per un món diferent. Potser és perquè esteu sobreprotegits.

Recomana’ns:

a. una pel·lícula: Queimada, de tema social. Però no vaig gaire al cinema.
b. novel·la: Alexis Zorbas. És difícil de trobar.
c. menjar: escudella i carn d’olla. En faig fins i tot a l’estiu.
d. lloc: on visqui (ara, per exemple, Granollers)
e. música: tota.
f. un mineral: el quars perquè és el més evolucionat.
g. una imatge de silenci: quan tens la sensació que s’ha aturat el temps. Potser pel lloc o pel clima, però quan això passa és important, molt important.

Quan li demanem que ens digui unes paraules d’acomiadament ens diu que li costa molt fer-ho perquè encara no es fa càrrec de tot plegat i que no sap com expressar el que sent. Però, nosaltres sí que li volem dir adéu, un adéu ple d’afecte i respecte i desitgem que aquesta nova etapa de la seva vida sigui feliç i plena de bones experiències.

Killian Aubà, Sara González, Carla Solà, Artur Margarit, Montse Solà i Irvin Tejedor.

FRANÇAIS NOËL

2009-01-29T03:23:00.000-08:00

UN JOUR DE NOËL

Nous avions six ans et le jour de Noël nous sommes allées dormir chez Maria.
Parce que nous avons voulu épier le père Noël. À onze heures nous avons regardé la télévision et nous avons décidé aller dormir. Après deux heures nous nous sommes reveillées pour épier le père Noël.
Nous nous sommes cachettées dans l'armaire du salon, quand tout à coup nos parents ont apparu avec les cadeaux.
Nous avons crié et nous avons commencé à pleurer. Nous parents nous ont consolé et nous ont expliqué la vérité de qui était le père Noël.

Bonnes Fêtes

FRANÇAIS NOËL

2009-01-29T03:20:00.000-08:00

UN JOUR À LA VIE DE RUDOLF

Rudolf, le renne du nez rouge et son ami le Père Noël sont en train de commencer la nuit de Noël.
Pour ça il se lève à sept houres du matin pour s’entrainer pour étirer le traineau.
Après, il déjeune céréales pour préparer les cadeaux pour les repartir aux enfants.
Après le déjeuner, ils vont avec toutes les assistants du père Noël organiser une liste de toutes les maisons où ils doivent aller.
A neuf heurs ils montent au traineau.
Une heure plus tard, ils commencent a repartir les cadeaux maison par maison, a touts les bons enfants.
Quand le soleil apparaît ils terminent et ils retournent pour préparer les cadeaux pour l’année prochaine.

Duna Bosch, Pau Muñoz et Roger Reche

FRANÇAIS NOËL

2009-01-29T03:19:00.001-08:00

Le petit enfant quel ne croyait pas du Père Nöel

Il y a cinquante ans, un petit enfant, Cédric, quel ne croyait pas du Père Nöel. Le vingt et un décembre, sa mère, Sylvie, est allée avec son fils au centre de la ville. A la place de l’église il y avait une personne déguisée de père Nöel. Cédric courait et était la barbe du père Nöel. Le problème est que la barbe était vraie, alors Cédric était impressionné. Le Père Nöel disait :
- Mon petit Cédric tu es très mal élevé !
Sylvie courait et s’est disculpée. La mère a rondé Cédric et ils sont rentres chez-eux.
La nuit du vingt-quatre décembre, Cédric s’est levé pour aller au toilette, et il a écouté un buit. Il a descendé l’escalier de sa maison, et il a vu le Père Nöel, et Cédric a dit :
- Vous êtes le Père Nöel de la place !

Le Père Nöel a dit :
- Mon petit enfant, tu ne croyais pas à moi, tout a coup j’ai parlé avec toi. Je suis réel.
Dès lors Cédric a cru au Père Nöel et à la Nöel.

FRANÇAIS NOËL

2009-01-29T03:16:00.000-08:00

L’ENFANT QUI A PEUR DE NOËL

C’est l’histoire d’un petit enfant qui a peur de Noël. Il s’appelle Samuel et il a cinq ans. Il habite au Japón, près de son école. Il est fils unique et ses parents sont très bons. Sa mère s’appelle Isabelle et son père s’appelle Hugo. Il habite dans une maison très grande et luxueuse, parce qu’ils ont gagné la lotto.

L’enfant qu’ rêvait que le père Noël le prenait dans son sac. Aujourd’hui ses parents achètent un grand sapin pour embellir le salon. Quand l’enfant voit le sapin, il commence à courir pour entrer à sa chambre. Il commence à leur pleurer ses parents vont à sa chambre et calment leur fils.
Après, l’enfant est calmé ils vont au salon. Aussi, il trouve des cadeaux à côte du sapin. L’enfant est content parce qu’a appris que le Noël ne fait pas mal, au contraire, le Noël est bon, super et fantastique.

Elena Martinez Cabezuelo
Mireia Vidal Costa
Marta Martí Montilla
Marta Solé Ferrer