ESPERIT ROMÀNTIC
Escrits d’alumnes de Literatura Universal de 1r de Batxillerat
• Escrit 1
La Garriga, 15 d’octubre de 2008
Benvolgut Albert,
T’escric perquè m’agradaria compartir amb tu la màgica nit de divendres … .
Ben entrada la nit, em trobava en un lloc apartat del poble, tot era envoltat d’una quietud extraordinària. El cel era fosc, potser fins al punt d’arribar a ser una mica tenebrós, tot i així, aquella vista m’inspirava serenitat.
La meva mirada es perdia en l’horitzó, allà on, petites i lluents, brillaven amb força un centenar d’estrelles. M’envaïen emocions diverses, però dins meu hi naixia un sentiment de benestar. La nit fosca contrastava amb la lluentor de les estrelles. De tant en tant, eren els llums d’un avió amb un rumb desconegut els que captivaven la meva atenció. Em sentia afortunada de poder gaudir d’aquell espectacle prodigiós. Per acabar de fer encara més bonica aquella nit, una sobtada pluja d’estels va envair el cel. Això va ser el que va animar-me aquell dia i volia compartir-ho amb tu. Qui sap... potser t’inspires a l’hora de pintar el teu pròxim quadre! Espero tenir notícies teves ben aviat.
Andrea Soto
• Escrit 2
SOTA LA PLUJA DE LA NIT
Avui l’he esperat com abans, a la cantonada del carrer, no gaire lluny de casa on la nit veritablement començava. L’he esperat com sempre, sota el mateix fanal que quasi bé no il•luminava. Ha començat a ploure, i jo m’he quedat xopa.
Tot era silenci, el silenci que hi ha a la nit en un carrer sense trànsit pel mig. La llum de la lluna s’apagava a causa d’uns núvols negres que l’amagaven. Cada vegada era més tenebrós i jo em sentia més amagada en la foscor. Les nits, aquesta en especial, sempre em produeixen una sensació de soledat, tristesa i desengany, ja que és l’únic moment del dia que no tinc ningú al meu costat. La lluna tornava a brillar, i això m’ha causat una petita llàgrima de cristall. He fet un petit somriure per creure que no estava perduda, per brillar sota la llum de la lluna. Encara tenia una petita esperança que apareguessis per la cantonada, m’agafessis de la mà i m’acompanyessis a casa. Però tu no arribaves, i estava espantada, sola, en aquella cantonada. Jo ja no podia esperar més, he encès un cigarret i he marxat lentament.
Ruth Vivet Rosado
• Escrit 3
LA NIT
Benvolgut pintor,
deixi’m explicar-li que per mi la nit no és més que tristesa, soledat, tranquil•litat... un espai fosc però a la vegada agradable, on pots pensar amb tranquil•litat, relaxar-te, plorar sense que ningú et vegi... un conjunt d’emocions que totes les persones alberguem, però que ningú, mai, s’ha parat a pensar què fa que les nits siguin tan especials.
Recordant la meva infància, aquelles nits d’estiu a la fresca, al camp, escoltant els grills, veient els estels, rebent una brisa agradable d’aire estiuenc, recordo la relaxació i felicitat que tenia en aquells moments de glòria. Ara la nit és trista, on aquells feliços moments s’han convertit en malenconia. Tot això em fa pensar que és impotent, respectuosa, important, on tots els silencis poden semblar sorollosos, i el menor remor pot semblar una batalla.
Així és la nit per mi, un cúmul de circumstàncies que a la foscor prenen vida en el meu interior, i que les coses senzilles que sempre havien tingut la menor importància tenen un grau de dificultat, i permeten fer de mi, a l’endemà, una noia nova.
Cristina Pacheco
• Escrit 4
LA NIT
La nit em produeix una sensació de tranquil•litat molt gran, perquè hi ha un silenci immens i sembla que no hi hagi res més, a part de tu i aquest silenci. En veure totes les estrelles, també tinc la sensació de ser com una mena d'insecte comparat amb l'univers que es veu tan gran, i segurament ho és més del que veiem, que sembla que t'hagi d'esclafar contra el terra en qualsevol moment i em deixa un sentiment d'incertesa. Aleshores, em pregunto "Hi ha vida a altres planetes?", i em corprèn la solitud en veure el cel tan fosc. Nil Datsira
• Escrit 5
EL BOSC
La foscor de la nit aclapara l’immens bosc, els meus ulls no poden apreciar res. El vent de la tempesta castiga els arbres, els sacseja bruscament. Els reflexos dels llamps dibuixen ombres terrorífiques, em sobresalten. El cruixit de les branques em produeix una sensació de dolor. M’atordeix el trontoll dels trons, sembla que ressonin dins meu com si hi hagués un terratrèmol en el meu interior.
Em sento sola enmig d’una gran immensitat, perduda, sense sortida. Miro, i tal com he dit abans, no puc apreciar res, tinc la sensació que estic enmig d’un camí interminable, on mai s’acaba... Necessito cridar, saber que no estic sola. Desitjo que vingui algú a ajudar-me a cercar la sortida per poder alliberar-me d’una vegada d’aquest infern.
Sento un gran buit dins meu, em vénen un munt de records al cap. La nit que envolta el bosc em produeix tristesa, encara que em faci estremir de por. El bosc... un paisatge realment tenebrós, amb això ho dic tot. Tants sentiments alhora, quelcom inexplicable; alguns d’ells desconeguts. Ràbia, odi, tristesa, dolor, soledat, angoixa tot en un mateix instant. Esperança... això és el que em falta.
Estel Riu
Ben entrada la nit, em trobava en un lloc apartat del poble, tot era envoltat d’una quietud extraordinària. El cel era fosc, potser fins al punt d’arribar a ser una mica tenebrós, tot i així, aquella vista m’inspirava serenitat.
La meva mirada es perdia en l’horitzó, allà on, petites i lluents, brillaven amb força un centenar d’estrelles. M’envaïen emocions diverses, però dins meu hi naixia un sentiment de benestar. La nit fosca contrastava amb la lluentor de les estrelles. De tant en tant, eren els llums d’un avió amb un rumb desconegut els que captivaven la meva atenció. Em sentia afortunada de poder gaudir d’aquell espectacle prodigiós. Per acabar de fer encara més bonica aquella nit, una sobtada pluja d’estels va envair el cel. Això va ser el que va animar-me aquell dia i volia compartir-ho amb tu. Qui sap... potser t’inspires a l’hora de pintar el teu pròxim quadre! Espero tenir notícies teves ben aviat.
Andrea Soto
• Escrit 2
SOTA LA PLUJA DE LA NIT
Avui l’he esperat com abans, a la cantonada del carrer, no gaire lluny de casa on la nit veritablement començava. L’he esperat com sempre, sota el mateix fanal que quasi bé no il•luminava. Ha començat a ploure, i jo m’he quedat xopa.
Tot era silenci, el silenci que hi ha a la nit en un carrer sense trànsit pel mig. La llum de la lluna s’apagava a causa d’uns núvols negres que l’amagaven. Cada vegada era més tenebrós i jo em sentia més amagada en la foscor. Les nits, aquesta en especial, sempre em produeixen una sensació de soledat, tristesa i desengany, ja que és l’únic moment del dia que no tinc ningú al meu costat. La lluna tornava a brillar, i això m’ha causat una petita llàgrima de cristall. He fet un petit somriure per creure que no estava perduda, per brillar sota la llum de la lluna. Encara tenia una petita esperança que apareguessis per la cantonada, m’agafessis de la mà i m’acompanyessis a casa. Però tu no arribaves, i estava espantada, sola, en aquella cantonada. Jo ja no podia esperar més, he encès un cigarret i he marxat lentament.
Ruth Vivet Rosado
• Escrit 3
LA NIT
Benvolgut pintor,
deixi’m explicar-li que per mi la nit no és més que tristesa, soledat, tranquil•litat... un espai fosc però a la vegada agradable, on pots pensar amb tranquil•litat, relaxar-te, plorar sense que ningú et vegi... un conjunt d’emocions que totes les persones alberguem, però que ningú, mai, s’ha parat a pensar què fa que les nits siguin tan especials.
Recordant la meva infància, aquelles nits d’estiu a la fresca, al camp, escoltant els grills, veient els estels, rebent una brisa agradable d’aire estiuenc, recordo la relaxació i felicitat que tenia en aquells moments de glòria. Ara la nit és trista, on aquells feliços moments s’han convertit en malenconia. Tot això em fa pensar que és impotent, respectuosa, important, on tots els silencis poden semblar sorollosos, i el menor remor pot semblar una batalla.
Així és la nit per mi, un cúmul de circumstàncies que a la foscor prenen vida en el meu interior, i que les coses senzilles que sempre havien tingut la menor importància tenen un grau de dificultat, i permeten fer de mi, a l’endemà, una noia nova.
Cristina Pacheco
• Escrit 4
LA NIT
La nit em produeix una sensació de tranquil•litat molt gran, perquè hi ha un silenci immens i sembla que no hi hagi res més, a part de tu i aquest silenci. En veure totes les estrelles, també tinc la sensació de ser com una mena d'insecte comparat amb l'univers que es veu tan gran, i segurament ho és més del que veiem, que sembla que t'hagi d'esclafar contra el terra en qualsevol moment i em deixa un sentiment d'incertesa. Aleshores, em pregunto "Hi ha vida a altres planetes?", i em corprèn la solitud en veure el cel tan fosc. Nil Datsira
• Escrit 5
EL BOSC
La foscor de la nit aclapara l’immens bosc, els meus ulls no poden apreciar res. El vent de la tempesta castiga els arbres, els sacseja bruscament. Els reflexos dels llamps dibuixen ombres terrorífiques, em sobresalten. El cruixit de les branques em produeix una sensació de dolor. M’atordeix el trontoll dels trons, sembla que ressonin dins meu com si hi hagués un terratrèmol en el meu interior.
Em sento sola enmig d’una gran immensitat, perduda, sense sortida. Miro, i tal com he dit abans, no puc apreciar res, tinc la sensació que estic enmig d’un camí interminable, on mai s’acaba... Necessito cridar, saber que no estic sola. Desitjo que vingui algú a ajudar-me a cercar la sortida per poder alliberar-me d’una vegada d’aquest infern.
Sento un gran buit dins meu, em vénen un munt de records al cap. La nit que envolta el bosc em produeix tristesa, encara que em faci estremir de por. El bosc... un paisatge realment tenebrós, amb això ho dic tot. Tants sentiments alhora, quelcom inexplicable; alguns d’ells desconeguts. Ràbia, odi, tristesa, dolor, soledat, angoixa tot en un mateix instant. Esperança... això és el que em falta.
Estel Riu
No hay comentarios:
Publicar un comentario